Malgrat tot, al cap i a la fi no he tingut tan mal dia. He recuperat el contacte amb una cosina molt eixerida –es va enfadar prou amb mi (amb raó?) per un article que vaig escriure fa tres anys– i he tornat a parlar amb el germà petit després de mesos de no fer-ho a causa d'una bronca devastadora i inútil, com la immensa majoria de les baralles familiars.
Havia arribat a pensar que es tractava d'una maledicció del cognom. El meu pare i el seu germà gran es van barallar fins a la mort, per motius que sempre se m'han escapat o que no he volgut esbrinar (no pas diners). Quasi quaranta anys després, potser una mica més, el meu cosí va buscar la part de la família que s'havia quedat pel camí de la rancúnia. Ara, els fills tenim la relació que van interrompre els pares, per bé que el temps mai no retorna i el que no es viu es perd irremeiablement. Però la magnitud del desconcert i la tragèdia actual relativitza les petites o les grans mesquineses del dia a dia. I si en el cas de la cosina, E., ha estat ella, en el del germà he estat jo qui ha fet el pas.
No em mereixo cap premi, és clar, però m'ho he volgut donar. I en seure a fer repàs de la jornada, m'he adonat que necessitava escoltar una música viva, alegre. He obert amb Hell, de Squirrel Nut Zippers. Me'ls va donar a conèixer a la MP i a mi la Maria Van Liew, una de les famoses Llufes d'Els Pets, quan ja feia molts anys que havia trencat amb el Lluís Gavaldà, i que havia deixat els escenaris i Catalunya. Llavors feia classes a la West Chester University, de Pennsylvania. Manolo Vázquez Montalbán la va arribar a conèixer a Califòrnia la primavera del 1997. D'aquell viatge, el Manolo va escriure una columna a El País en què, d'esquitxada, es referia als "jóvenes becaris españoles de San Diego", científics, socials i culturals, com ell mateix en diria, formant-se a l'exili, foragitats del seu país per la manca de mitjans per investigar.
Escriure un dietari en temps de desastre és un acte egoista, potser onanista, fins i tot. És una forma de cloure's en un refugi, tancar-se sobre un mateix, malgrat l'exhibicionisme que també implica exposar-ho a la llum pública. Deia Pla que "la solitud humana és un fet biològic sagrat". Potser sí. També deia que "l'home és un animal tancat sobre si mateix, impenetrable, inexplicable, incapaç de ser formulat de fora cap a dins ni de formular-se de dins cap a fora." No ho sé; no n'estic segur. Aquests textos són l'intent de portar-li la contrària, diria. Però és molt fàcil, en el fons, posar-se a escriure, dir que has tingut un bon dia o un mal dia i adjuntar el link d'una cançó que et recorda altres temps i altres vides.
Però la realitat més crua ha trucat a la porta ben d'hora. Mentre tornava del Lloyd's Park cap a casa, he rebut el següent missatge de l'amiga de què parlava feia uns dies, infermera a un hospital de l'àrea metropolitana: "Hola Quim, estem en xoc. Ahir em van dir q tanquen el servei de maternitat i nadons i els centralitzen en altres hospitals. El nostre serà per a coronavirus i per tant jo passo a fer d'infermera d'aquests malalts. Ho he de pair. Demà treballo i no es fàcil." Fernando Simón, una de les cares de la crisi a Espanya, ha dit a migdia que el 13% del personal sanitari s'ha vist ja afectat per la malaltia. La primera imatge que m'ha vingut al cap quan he llegit què em deia E., és si els enviaven al front sense l'equip adient. Els generals sempre ho fan això, oi? Cal prendre la cota X i tot sacrifici humà és poc. No vull militaritzar la lluita contra el coronavirus, però els paral·lelismes són inevitables. Ves amb molt de compte, E., per favor... Però, és clar, sembla una maleïda loteria.
Abans de tornar a casa he fet una volta per la High Street. Els diumenges hi ha mercat de menjar ecològic. En diuen, Sunday Social. Just el que ara no convé. Quan he vist que muntaven la parada de paella m'ha semblat un despropòsit. Però tota aquesta gent ha de viure. Si atura l'activitat, què en faran? Perquè Johnson no sembla, de moment, disposat a ajudar-los.
Ahir a la nit, vam triar una pel·lícula per veure amb la MP, la Júlia i l'Adrià. Mentre escollíem, la Júlia va comentar: "Aquesta ja l'hem vista", referint-se a continuació a "l'època en què es podia anar al cine". I el seu comentari em va recordar una expressió que Vázquez Montalbán feia servir sovint, i que el primer cop que la va utilitzar, o almenys que va quedar impresa, va ser a un article titulat La Nueva Belle Époque. Diu: "Ha quedado en la memoria de nuestros mayores un mito añorado, por los más cultos llamado belle époque, por los más sencillos: «tiempos normales» […] Aquellas épocas conocieron una paz europea, una paz burguesa, de apariencia, que todos sabemos cómo acabó: en dos guerra mundiales". El va públicar a Siglo 20 el 12 de juny de 1965.
Els nostres temps normals semblen ja cosa del passat. De fet, només eren parcialment normals per a uns centenars de milions de privilegiats. M’ho recorda des de Rio de Janeiro el Jorge Svartzman, un amic i col·lega de la France Presse. “Tots sabíem que això ja no donava per a més. La manera de consumir, de destruir el planeta. Ara potser haurem de pensar-hi de nou.” Ho apunta també David Grossman en un excel·lent article que ha publicat l'ARA. És possible. Canvis n’hi haurà. Llegeixo un altre text que m'envia el Pol Costa. No cal que ho digui un savi. Em sembla evident que "el distanciament social ha arribat per quedar-se molt més d'unes setmanes. Condicionarà la nostra forma de viure, d'alguna manera per sempre."
De moment, la necessitat de distància social encara no s'ha paït al Regne Unit. A migdia, les xarxes socials i els mitjans de comunicació denunciaven la gernació que passejava tranquil·lament pel mercat de flors de Columbia Road. Insà. A la tarda, Johnson ha amenaçat amb enfortir les mesures i acabar, potser, com a Itàlia, Espanya o Wuhan. Un sol món, sens dubte. Les peces del dominó cauen una darrera de l’altra.